Cervell i transcendència

Teresa Costa-Gramunt

Fa dies i dies que estic llegint a dosis homeopàtiques Cervell i transcendència, del doctor Ramon M. Nogués (Fragmenta editorial).

El motiu de tanta devoció i morositat és que m’aturo a cada paràgraf, prenc notes als marges i medito sobre un tema que des de sempre m’havia preocupat: el cervell i les seves capacitats extraordinàries que, cosa misteriosa, sembla que van més enllà de la pròpia fisiologia del cervell, tot i que és en el cervell on són contingudes.

Crec que és per aquest motiu que de jove vaig estudiar uns cursos de psicologia amb l’ànim de descobrir per què sentim l’impuls no només de creure, tal com s’entén la transcendència en un sentit religiós, sinó també per què sentim impulsos que ens duen a endinsar-nos en la creació artística o científica fins a deixar les neurones en l’intent, o de viure la passió amorosa com una obra d’art, o de crear mons simbòlics, cosa pròpia només de la naturalesa humana.

Amb el seu gavadal de coneixements, a Cervell i transcendència Ramon M. Nogués estudia de manera intel·ligent i detallada el funcionament d’un cervell complexíssim com és el nostre, capaç de crear, per exemple, figures psíquiques com la idea del jo, singularitat que ens fa diferents els uns dels altres.

El doctor Nogués anomena transcendència a unes capacitats, a unes potencialitats humanes que van molt més enllà de la supervivència, pròpia de la nostra ment animal i primària. La transcendència, doncs, ens torna éssers secundaris. És a dir: éssers reflexius i capaços de crear mons simbòlics tan complicats com les religions, les savieses i espiritualitats diverses, tal com les especifica en aquest assaig de lectura recomanable cent per cent.


La transcendència, doncs, impulsa activitats de luxe com ara la recerca de la bellesa en l’àmbit de l’art, però també en l’àmbit de les relacions humanes tot creant concòrdia, empatia, harmonia entre les persones. O activitats com l’amor i el conreu de l’ètica fins a donar la vida, si això resulta coherent amb el sentit que es vol donar a la pròpia existència. Com s’expliquen, sinó, figures com els herois de tots els temps? O com les santes i venerables persones, amb el seu comportament abnegat, altruista, a vegades fins a límit.

La transcendència, les capacitats transcendents, creen valors, això de què últimament estem tan faltats, no perquè no sapiguem crear-los sinó perquè crear-los comporta viure’ls, fer-se’n responsable. I aquí és on es topa, no amb les esglésies, sinó amb els batecs del propi cor, fent el sord.

Tots sabem per experiència que per sobreviure en aquest món no cal un bon cor. Però per a ser humans, sí. Així, si es renuncia a desenvolupar la transcendència és el mateix que renunciar a ser humans. Sempre he sentit a dir que per anar endavant a vegades cal fer dues passes enrere. Costa fer passes enrere, però potser hi sortirà guanyant, no el nostre ego particular, sinó el cos col·lectiu del qual, ens agradi o no, depenem. Així, doncs, podríem posar-nos un cartell ben gros davant dels ulls que digui: Vull ser transcendent. I mirar d’esprémer-se el cervell en la mesura del possible, ja que en tenim la capacitat. Tot un luxe, el més gran luxe amb què la naturalesa ens ha obsequiat.


Foto: Fageda d'en Jordà, Catalunya

No hay comentarios: