Joan Carles Elvira (1956-2017)

El passat 20 de novembre ens va deixar, a l’edat de 61 anys, el P. Joan Carles Elvira (OSB), que fou col·laborador i membre del consell de redacció de Qüestions de Vida Cristiana fins poc temps després que li fos diagnosticada una malaltia neurològica degenerativa, ara fa quatre anys. Home polièdric i carismàtic, la seva vida intensa i alhora discreta i senzilla, d’acord amb el seu tarannà, ha estat tota ella l’itinerari d’una recerca espiritual honesta i molt seriosa. Assumí sempre amb coherència i fidelitat les exigències de les opcions que va anar prenent des de jove i que com va dir l’Abat Josep M. Soler en l’homilia de la missa exequial, anaren afermant en ell «la convicció que només Jesucrist el podria acompanyar al llarg de la vida pel camí cap a la plenitud i la felicitat que es troben en Déu».


Entrà al monestir de Montserrat l’any 1996, a l’edat de 40 anys, després de dedicar-se a l’ensenyament de la filosofia, de participar en la comunitat monàstica del Mas Blanc i d’un temps de vivència a Can Bordoi, durant el qual redactà bona part de la seva tesi doctoral sobre la filosofia de Karl-Otto Apel, que li va dirigir Adela Cortina. Especialitzat en l’àmbit de l’ètica, també va aprofundir i treballar a fons altres autors com Alasdair MacIntyre. Tampoc no li faltà temps per a col·laborar amb algunes entitats d’assistència social i d’ajuda a col·lectius desafavorits. En una ocasió, poc abans que li fos diagnosticada la malaltia, el vaig acompanyar al barri de la Barceloneta a visitar sor Genoveva Masip, amb qui havia treballat anteriorment amb malalts de SIDA.

Creia fermament que les grans intuïcions de la tradició monàstica, amb noves formes i nous estils sempre arrelats en la riquesa del monaquisme occidental, podien suscitar respostes i oferir una alternativa atractiva als qui cerquen Déu i desitgen, en les societats urbanes del nostre temps, viure i compartir el seguiment de Jesús des de la centralitat de la pregària i el testimoni d’una comunitat fraterna.

Ordenat prevere el 2006, esdevingué Prefecte d’Estudis, Sotsprior, Prior i Mestre novicis. També fou President de la Societat d’Estudis Monàstics, col·laborador de l’Institut Monàstic de Sant Anselm a Roma, impulsor dels tallers monàstics de Montserrat i treballà en diversos projectes a nivell de la Congregació benedictina de Subiaco i Montecassino. Els darrers anys va ser professor a la Facultat de Filosofia de Catalunya.

Compaginà sempre la seva sòlida formació filosòfica amb el coneixement d’autors espirituals i pensadors cristians que exerciren en ell una forta influència: Thomas Merton i Marcel Légaut d’una manera especial, però també Dietrich Bonhoeffer o René Voillaume, entre d’altres.

La seva timidesa i un caràcter aparentment reservat eren el reflex d’una vida interior activa i sempre en procés. Estimava molt l’amistat, des d’on sovint desplegava la seva capacitat per a l’acolliment, l’acompanyament i un diàleg serè i sincer, sempre de tu a tu. En els seus consells hi eren presents totes les dimensions de la persona, especialment l’antropològica i la psicològica. Entenia que en un context de secularització, tot itinerari personal implica treballar a fons el que Javier Garrido anomena els previs a la fe.

Amb el temps, la malaltia li va anar provocant una disminució progressiva de la memòria, una paralització creixent del cos i de les capacitats intel·lectuals, i una desconnexió de les relacions personals. Però tothom qui l’anava a veure a la infermeria de Montserrat, hi ha descobert fins el darrer moment l’home bo, el monjo, l’amic.

Miquel Calsina

No hay comentarios: