Com en un diàleg, recurs literari amb què Plató va excel·lir, a El monjo i la psicoanalista (Fragmenta editorial), la psicoanalista i pensadora parisina Marie Balmary ens ofereix una narració en la qual s’estableix una conversa d’alt nivell filosòfic i espiritual entre Simó, un personatge que recrea el monjo Marc-François Lacan, germà de Jacques Lacan, i Ruth, una psicoanalista (alter ego de Balmary) que s’està recuperant d’una malaltia que l’ha portada a les vores de la mort, un moment de crisi vital que fa repensar la vida sencera.
Les trobades que van propiciant aquest diàleg parteixen d’una premissa, com escriu Balmary: “Tot em separa d’un monjo catòlic. Jo no crec en Déu i ell, probablement, no creu en l’inconscient. Per ell, la veritat és divina, s’ha manifestat als humans i fins i tot s’ha encarnat en un home. Per mi, la veritat és humana, ens resulta amagada i no ens arriba si no és a través d’allò que no sabem. La paraula li arriba de fora; a mi, de dins…”
Però a mesura que avança el llibre, els lectors van observant que a través d’un seguit de diàlegs sincers que intenten anar al cor de la realitat, la suposada separació intel·lectual i anímica entre un monjo catòlic, creient i molt culte, i una psicoanalista jueva, amb ment racional, científica i atea, no és tanta, i en alguns moments fins i tot inexistent. I és que, simplificant, això que anomenem la veritat és divina i és humana alhora, així com la paraula ens arriba de fora i de dins al mateix temps.
Aquesta polarització entre el diví i l’humà, o el que és a fora o a dins, o entre el cos i l’ànima, és una construcció cultural. La divisió entre ànima i cos, que per als antics no era tal, amb sant Pau els cristians la van prendre dels grecs. Jesús no era un teòleg, i, per tant, no parlava de forma filosòfica sinó que s’expressava amb paràboles, és a dir, utilitzava el llenguatge simbòlic. D’aquí ve que la seva doctrina no pugui ser presa ni literalment ni pugui ser compresa només amb la raó. Aquesta disputa ja la va tenir dins d’ell mateix aquell gran savi que va ser Ramon Llull, que, essent un místic, també volia demostrar l’existència de Déu amb raonaments científics.
És en l’àmbit del simbòlic on es troba l’escletxa per on flueix la veritat de l’existència, que és una, encara que la nostra ment occidental estigui avesada a percebre-la dual o separada. Tomàs d’Aquino va adoptar la creença aristotèlica que també les plantes i els animals tenien ànima i d’aquí vénen creences posteriors com ara que els humans tenim una ànima en tres estadis: vegetal, animal i racional. Després de la revolució científica del segle XVII, la concepció d’una ànima racional va propiciar en alguns filòsofs l’eliminació discreta però efectiva, de la paraula ànima en aquest conjunt, i va promocionar en el seu lloc la idea que la facultat humana més elevada és merament racional. A partir de la Il·lustració s’envia l’ànima a l’infern, és a dir, se la nega, i negant l’ànima espiritual es nega totalment aquesta dimensió, i amb ella, a Déu.
Però la ment occidental, ni ara ni en el passat, no és un bloc estàtic. Algunes personalitats rellevants del Renaixement, del Romanticisme, del Modernisme i fins ara (poso com exemple René Guénon), han anat reivindicant la facultat de la imaginació i del pensament simbòlic a l’hora de concebre i d’interpretar la realitat, lligada als sabers tradicionals o saviesa perenne. Tot i que minoritària, doncs, perviu una concepció del món que engloba la dimensió corporal i espiritual de la persona, així com contempla el conscient i l’inconscient de la seva psique, àmbits que justament treballa la psicoanàlisi, que cura a través de la paraula. Vet aquí perquè el diàleg entre el monjo i la psicoanalista resulta salvífic, entre altres raons perquè la paraula va d’una banda a l’altra, el jo troba ressò en el tu i s’estableix una comunitat el fil conductor de la qual és la força de l’esperit que els uneix.
Fotografia de la pel·lícula Des hommes et des dieux ('De déus i homes') del director Xavier Beauvois (2010).
No hay comentarios:
Publicar un comentario