Mística en el moment present

Teresa Costa-Gramunt

En aquests dies emotivament tan intensos, en els quals els cors bateguen i les llums de Nadal il·luminen tants somriures i desitjos de felicitat, m’està fent molta companyia un llibre de poemes extraordinaris que em conviden a la reflexió del misteri del Nadal: Salir de mí (Huerga&Fierro), de Mariana Colomer.

Estem vivint el misteri de Nadal. Aquesta experiència té lloc en el temps alhora que en el no-temps. Vivim el Nadal en el nostre temps personal, però també en aquell espai interior que no és temps temporal sinó temps intemporal. Déu neix en aquest espai que és la nostra ànima. D’aquí ve que hàgim de parlar d’un espai verge on es produeix aquesta maternitat.

Déu obra en el fons de l’ànima, com ens han dit els místics de tots els temps, i no sense esforç per posar metàfores que expressin les experiències espirituals. "Quan Déu neix en nosaltres, cessen els afanys de l’ego per utilitzar-lo en benefici propi -diu Mestre Eckhart. No hem d’actuar per una recompensa, sigui la que sigui, sinó només per amor a allò que és la nostra pròpia essència i la nostra pròpia vida i que resideix en nosaltres." 

En aquesta maternitat interna, els afanys de l’ego són substituïts per l’Abgeschidenheit, despreniment, lliurament, deseiximent. És l’actitud peculiar que caracteritza el místic, escriu Anselm Grün al seu llibre La mística (Sal Terrae). En aquest despreniment de sí l’ànima es deixa caure en mans de Déu. Despreniment, lliurament de sí, sortir de l’ego, Salir de mí, com diu Mariana Colomer, entrar en una total pobresa d’una mateixa. Aquest és el sentit profund de la pobresa franciscana expressat en aquests lluminosos, transparents versos de Colomer:

En el colmado, el chico oriental que me atiende, 
quiere saber qué fiesta se celebra. 
Le digo que esta noche la estrella nos indica 
que en el centro del corazón 
debe ponerse a un niño, ese niño que es Dios, 
que sólo a Él se adore. 
No equivoqué el camino. 
Antes de entrar a verte, 
yo dejo en el umbral cuanto de Ti me aparta. 

La primera cosa que ens aparta d’aquest Nen interior i de la pròpia ànima en Ell confosa, és l’ego. No equivoca el camí aquesta poeta de la mística contemporània quan se li fa conscient que ha d’agafar un camí de pobresa, de total deseiximent, que ella accepta i exerceix ara i aquí, com ara en la botiga de queviures i en conversa amb el noi oriental que li pregunta pel misteri del Nadal. És desitjable i és possible una trobada, una comunió amb el noi oriental perquè tal vegada aquest noi coneix les paraules del Mestre Dogen, un mestre zen, quan diu:

Quan es comença a buscar la Veritat a l’exterior d’un mateix, un s’allunya immediatament del lloc on aquesta es troba.

Veritat, Déu, Nen interior, paraules per dir l’indicible etern que és en la nostra naturalesa íntima, i que podem fer néixer amb actitud pura, virginal, i amb calor maternal i fratern, fins i tot quan no sabem què dir ni què fer, desorientats i obscurits com a vegades estem pels tràfecs de la vida quotidiana, però ben predisposats a rebre aquesta Veritat, com tan bé s’expressa en aquests altres versos de Mariana Colomer:

Y cuando las palabras se creían cansadas, 
surgiste tan de pronto en nuestros labios, 
porque en lo hondo eras desde siempre 
más nuestro que nosotros.

I és que, com va escriure Mestre Eckhart, la veritat essencial la porteu dins de vosaltres mateixos. Des d’aquesta perspectiva, tot i que celebrem el Nadal un cop l’any i en coincidència amb el solstici d’hivern, cada dia podem actualitzar el misteri de Nadal en la nostra ànima en actitud receptiva.