La veritable qüestió

Teresa Costa-Gramunt 

Des del passat 28 de febrer, Joseph Ratzinger, l’emèrit Benet XVI, és a Castel Gandolfo preparant-se per a viure una vida monàstica, una vida d’ora et labora. Mentrestant, a Roma, la seu papal està vacant. Els diaris han anat plens de la seva renuncia, un fet insòlit que no es donava en 600 anys en un règim jeràrquic i semblant a una monarquia absoluta com és l’Església Catòlica. Benet XVI, un home tradicional, amb aquest gest s’ha situat al segle XXI. Perquè és evident que no som a l’edat mitjana ni al segle XIX ni tan sols al XX. El segle XXI empeny també a l’Església.

No podem anar en contra del temps sense que el temps ens passi per damunt i ens aixafi. Això és justament el que pot esdevenir-se si l’Església no es regenera: l’enrunament de l’edifici per al·luminosi espiritual o, pitjor encara, per la mort d’un cos que ha arribat al seu terme. I és que la part institucional de l’Església –no el poble església!– s’ha anat identificant molt amb el cos, amb la materialitat d’aquest cos fins a arribar als terribles escàndols sexuals, econòmics, corrupció i lluites de poder fratricides entre alguns dels seus membres. El destí del cos físic ja sabem quin és. D’aquí que s’hagi de cultivar la terra de l’esperit. L’Església del Crist, com en pot ser aliena?

No ens ha de fer por acarar la realitat per dura que sigui. Cal conèixer i acceptar la realitat per modificar-la. És el que tants catòlics demanen no només amb el cor sinó també amb la veu. No tants com era de preveure, però. Com a dona i cristiana divorciada i, per tant, tant si m’agrada com si no, sense dret a l’eucaristia ni possibilitat de tornar-me a casar per l’Església, fa temps que practico el que de forma tan encertada el teòleg Hans Küng en diu emigració interna. Des d’aquest exili o lloc de frontera espiritual observo dues coses que em semblen rellevants. Per una banda, la densitat d’informació emesa sobre les causes externes que poden haver mogut al Papa emèrit a deixar el càrrec, que hi són. Però fixeu-vos que he dit externes. Perquè les causes internes no són tan a la vista perquè tenen a veure amb el veritable problema de l’Església en tant que jerarquia: el seu sistemàtic buidament de valors espirituals. És el mateix buidament de valors que pateix la nostra civilització occidental, sobretot a la decrèpita Europa, tan erròniament eurocèntrica, ja que el món és gran i divers.

Benet XVI ha parlat de vigor per comandar la nau de Sant Pere. Aquest vigor no és altra cosa que la força espiritual que emana tant de la fe com de la Saviesa, l’estimada del salmista. Llàgrimes amargues li deuen caure, tot i que també cal pensar que la transfiguració d’aquestes llàgrimes poden constituir-se en l’aigua baptismal d’una necessària nova època.

Hans Küng parla de la necessitat d’una primavera per a l’Església. És clar. Com a cristià de pedra picada encara creu i desitja la salvació de l’Església. Però no deu pas amagar-se a ningú que tingui clara la visió com els fidels han fugit de les esglésies, sobretot en els països industrialitzats, però també en altres indrets més tradicionals. A la doctrina del Crist se li ha anat posant un vestit tan farragós que per comptes d’enlairar tira avall. És l’hora del franciscanisme, per dir-ho amb termes eclesials. Perquè com passa entre la política i el poble, també entre l’Església institució i entre l’església poble hi ha un gran distanciament. L’esclerosi mental, però sobretot la del cor, fa impossible l’entesa llevat de les excepcions: les llavors de la primavera que s’ha de donar en el si de l’Església regenerada en l’esperit, democràtica en les formes i que no subordini la dona, com Jesús no va pas fer. Cansa haver manifestar el que és evident. Però encara ens cal fer-ho als qui creiem en la llibertat de criteri i en l’equitat entre els éssers que ens ha de dur a la veritable fraternitat.

Publicat al Diari de Vilanova