Aquestes paraules designen tres conceptes que poden semblar sinònims, però no ho són, tot i que estan emparentats, com poden tenir vinculació l’espera i l’esperança. Com passa en les nines russes, l’una està continguda en l’altra, però no són la mateixa cosa.
Deia l’escriptor Guillem Viladot que en la vida humana tot és desig, que és la libido allò que mou els humans. En aquesta pulsió que mou el món, insistia, que la realitat quotidiana no desmenteix, va basar molta part de la seva literatura en la qual també reflexiona sobre l’instint de poder, una forma del desig que sovint esdevé perversa. No en va es parla de l’eròtica del poder. Viladot entenia el desig des de l’òptica freudiana. El desig és d’índole corporal, s’experimenta a flor de pell i busca la satisfacció si pot ser el més immediata possible, com quan es té gana.
També busca satisfacció l’anhel, si bé d’una altra forma. L’anhel és una pulsió anímica, i també l’ànim necessita el seu nodriment. Però en l’anhel, que pot ser molt vehement, molt intens i molt profund, el temps d’espera a vegades pot constituir-se en un al·licient, o tot al contrari. Els anhels insatisfets acostumen a generar patiment psíquic. L’amor romàntic, un exemple d’amor anhelant, pot ser una creu per aquell que el pateix.
L’aspiració és una pulsió d’índole espiritual. La vida espiritual és una font d’energia extraordinària. Tenim diverses fonts d’energia: la biològica, la de l’inconscient, la del no-jo i l’espiritual. De totes la més poderosa és l’energia espiritual si es fa conscient, si s’aprèn a canalitzar-la. Quantes vegades no hem observat els efectes d’aquesta energia en un cos fràgil. Gandhi és un exemple del que diu l’escriptor Thomas Berhard al seu llibre L’alè: És l’esperit el que porta el cos i no a l’inrevés.
La vida espiritual té el poder de donar força, d’animar, de transformar la personalitat amb la condició que trobi la via lliure. Però la vida espiritual és molt exigent, resulta cara. Demana el que més estimem i hi estem més enganxats: el nostre amor propi, el nostre jo-idea, que per a res és el veritable ésser, que és espiritual. La vida espiritual demana el lliurament de si (altruisme) per una causa més alta, que podem anomenar Déu, els altres, la humanitat. La vida espiritual exigeix obertura i entrega basades en l’aspiració…
Quan experimentem la necessitat d’alguna cosa superior hem de fer atenció, interessar-nos per aquesta crida que sorgeix del més profund del nostre ésser. Si fem atenció a aquesta aspiració, que d’entrada només percebem com una força que ens empeny, s’anirà revelant amb claredat cap on va dirigida, i és aquest el camí que hauríem de seguir. Mirant profundament aquesta aspiració s’arriba a la conclusió que és una cosa tan real com un paisatge geogràfic. Ens hem acostumat a creure que la realitat és el que podem tocar, relacionem la realitat amb imatges concretes, físiques. Res més lluny de la realitat, valgui la redundància. Donem més importància a la realitat física perquè hi hem posat més atenció i és d’aquesta manera que l’hem vitalitzat, com ha pres més cos. En la vida espiritual es tracta de focalitzar l’atenció en l’aspiració vers allò superior: l’amor a la vida, a Déu, als altres.
L’esperit tiba amunt, enlaira la matèria subjecta al desig i a l’anhel que fan tirar avall, si no es dominen. L’esperit, és obvi dir-ho, el tenim per a tota la vida si no defallim o el matem abans d’hora. Hi ha moltes formes de matar l’esperit, que és embrutint-lo, o no fent-li atenció, no alimentant-lo. Costa molt sortir de nosaltres, de la tirania de l’ego i mirar la vida des de l’esperit i obrar en conseqüència. Però aquest és el repte.
Imatge: Monges tibetanes. Bhagsu Falls a Himachal Pradesh, Índia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario